Estrenat el 14 de setembre de 1979 a l’ Auditorium de Palma de Mallorca.
Es va representar fins el 30 de març de 1980
L’Odissea és sobretot, un cant al mediterrà i als mediterranis. A través de les aventures d’Ulisses, hom hi va reconeixent algun dels eventuals trets del nostre comportament.
En l’adaptació de l’Albert Boadella, hi són inclosos els capítols de la Ilíada, en què Homer ens parla de la destrucció de Troia, i que donen pas a les aventures d’Ulisses.
La nostra versió de l’Odissea no és una transcripció ni exacta ni arqueològica dels textos d’Homer, sinó una versió lliure i desenfadada que tracta d’extremar l’esperit fonamental de l’obra, on els caràcters màgics, èpics i enginyosos, característics tots ells de la cultura mediterrània, s’hi posen de relleu mitjançant un humor, sovint iconoclàstic.
En l’aspecte argumental hem tractat de relacionar l’actitud dels herois grecs amb situacions actuals, ja que el comportament profund dels homes no ha sofert grans variacions. D’aquesta manera procurem no deslligar la faula antiga de la resposta contemporània, perquè ni els herois, no són mai tan herois ni els déus tan divins.
Les aparicions de les divinitats, malgrat que les veiem amb una òptica casolana i humanitzada, no pretenem sinó remarcar que adés i ara, els homes, obligats a lluitar contra els mateixos homes i contra els fenòmens naturals, senten la necessitat d’adreçar-se a uns éssers superiors, d’atribuir-los el bé i el mal que experimenten, convertint-los finalment en divinitats.
Treballar en aquesta història-llegenda que és l’Odissea, ha sigut per a tots nosaltres, també, una fantàstica odissea.
Direcció: Domènec REIXACH
Adaptació: Albert BOADELLA
Decoració, vestuari i escenografia: Juanjo GUILLEN
Il.luminació: Dino IBÁÑEZ – Ramon DE LA TORRE
Assessor musical: Josep M. DURAN
Muntatge: Ricard Martínez
Col.laboracions: Benet SARSANEDES – Núria SELLABONA – Lluís CAMINAL – Pep ROMEU – Dolors CAMINAL – Jordi RUIZ – Mò LLUCIÀ – TALLERS PASCUALÍN
La Vanguardia. J.L. Corbet
Gags tan afortunados en todo momento, que las casi dos horas ininterrumpidas
del relato escénico transcurren entre constantes carcajadas, ya que ninguno de
los juegos, de las descripciones de los personajes o de las sorpresas que nos
depara la caricatura constante de la acción, quedan lejos de una comprensión
inmediata por parte del público. Estamos ante un espectáculo absoluta,
rotundamente popular, que no utiliza ninguna intelectualización de la
caricatura, sino que por el contrario aproxima las bases literarias a nuevos
elementos de comprensión.
Diario de Barcelona. P. Espinosa Bravo
Esta nueva Odissea es un divertido y fresco ejercicio iconoclasta, desmitificador,
desarrollado con buen humor, ingeniosa irrespetuosidad y gran capacidad
teatral. La aventura de Ulises sirve a Boadella para ironizar, con acierto, sobre
todo lo convencional de la cultura mediterránea, con dioses y semidioses
incluidos.
Tele/Exprés
L’Odissea es una sucesión de gags continua que satisface la misma demanda de
risas que genera. No hay bajones de ritmo. Es una guasa constante sin
exquisiteces ni delicadezas formales en una escenografía practicable a la
perfección.
El País. Eduardo Haro Tecglen
La conducción del relato, la forma libre y espectacular de la dramaturgia, el
desenfado en encontrar convenciones nuevas en la que el público es cómplice
son de por sí datos suficientes para considerar el espectáculo como bien
pensado, bien ideado y bien realizado.