Sempre que veig treballar l’Albert penso que utilitza el mateix procediment que el pintor. Observa, meticulós, la profunditat del tema escollit des de tots els punts de vista i dibuixa esbossos sobre la realitat analitzada abans de decidir-se a transformar-la en art sobre una tela.
Pinta i compon com ens podem imaginar l’artista impressionista: des de l’escena, per conèixer millor la seva naturalesa, la seva música, la seva llum, la seva atmosfera, implicant-se amb els actors, mai des de la solitud de l’escriptor tancat en un estudi davant d’un paper o d’un ordinador. Cada escena acaba essent un quadre realista, i tota la seva obra, una simfonia.
Prefaci del primer volum de les obres d’Albert Boadella
— Lluís Elias
Perquè tothom pugui entendre la manera com l’Albert treballa les dramatúrgies amb els actors, ha anomenat es seu mètode mètode emergent. L’ha intentat explicar gràficament a partir d’una espiral: girar al voltant d’un punt concret amb la intenció d’ampliar-ne les possibilitats per tornar a concretar de nou.
L’ha comparat amb el procés deductiu del personatge de Georges Simenon, el comissari Maigret: investigar un tema, esmicolant-lo en mil trossos, escorcollant-los un per un i cercant pistes amb les quals troba les proves que donaran sentit al seu discurs. I certament és així com treballa, i quan diu que el seu mètode es basa precisament a no tenir mètode, és la definició que millor encaixa amb la seva manera de fer i de ser. Una filosofia fonamentada en l’experimentació. Prova, jugant. S’adona dels errors. Dubta. Cerca. Exclou i renova, fins que sorgeix la troballa. Al descobrir la síntesi, emergeix la poètica.
Prefaci del primer volum de les obres d’Albert Boadella
— Lluís Elias
La nostra manera de construir una obra és essencialment antitràgica. A la tragèdia actuen unes forces colossals, uns engranatges indeturables i precisos que empenyen el fat o el destí segons la llei inexorable de les parques. L´home comet una acció, volguda o casual, un error o un desig, mogut per les passions o arrossegat per la ignorància i, una vegada el fet acomplert, la força del fat en desencadena les conseqüències. Tot segueix després com una deducció matemàtica o el recorregut d’una màquina desfermada.
Generalment a les nostres obres no hi ha forces concatenants de l’acció ni tampoc llei universal per sobre dels personatges. Partim moltes vegades de la situació com a unitat elemental del nostre teatre, aquesta és com la cèl.lula del cos de l’obra, i així com el científic pot deduir tot un món a partir d’un microcosmos, nosaltres tractem d’el·laborar el mateix a partir d’una acció, unes paraules o un gest.
Per tant ens trobem sovint més pròxims al procés musical o pictòric que al procediment literari tradicional, especialment quan aquest serveix de nucli a l’obra teatral, imposant la primacia indiscutible de les paraules per damunt d’altres llenguatges escènics.
— Albert Boadella
La comunicació, el sentit de la vida, la tragèdia, la competivitat, la relació de parella, el bandolerisme, la justícia, la destrucció del planeta, els mites mediterranis, el progressisme, el poder personal, les psicopatologies quotidianes i les febleses humanes, les religions, els tòpics nacionals, els poders fàctics, el genocidi de la conquesta d’Amèrica, el teatre, el nacionalisme, l’artista, l’art… Difícilment trobarem una varietat i una ambició semblant en la nostra dramatúrgia contemporània.
(…)Els arguments i els personatges d’Els Joglars solen buscar conceptes simples. En general, però, darrera de la idea argumental o del personatge més o menys esquemàtics que un espectacle d’Els Joglars pugui recrear, hi ha sempre una visió profundament universal dels mecanismes d’alienació social sobre els quals s’alimenta i es perpetua el poder.
El teatre d’Els Joglars parla del poder a través de totes les variants d’opressió que exerceixen uns individus sobre els altres, unes ideologies sobre les altres. I ho fa quasi bé sempre mostrant el poder en termes de frau irrisori.
(…) és en la insistència a alternar temes on trobarem una de les característiques notables de la seva trajectòria. També podem atorgar l’estatut de característic al gust recurrent per fer confluir les distintes línies temàtiques en el fons d’un mateix argument. Aquesta tendència a una dramatúrgia temàticament polièdrica tan pròpia d’Els Joglars la veurem créixer espectacle rere espectacle.
(…) I un altre factor no menys determinant en l’estil d’Els Joglars és la claredat ideològica amb què són abordats els temes que toquen, per compromesos que siguin. (…) en els espectacles d’Els Joglars el punt de vista de l’autoria és transparent. Quan en alguna ocasió la crítica o el públic han parlat d’ambigüetat ideològica, com va passar a Olympic Man Movement o a Floit & Pla, l’ambigüetat era en realitat el referent temàtic.