Hem volgut ser una banda. Una banda d’àcrates justiciers. Les nostres bromes són el resultat del pim pam pum que ens portem amb la societat després de quaranta anys. Cap diferència amb el nostre teatre.

Els Joglars. La guerra dels 40 anys.

1977. Organització de diverses representacions pels carrers del poble El Pla de Santa Maria (Tarragona) on es feia un referèndum per canviar el nom dels carrers (Plaza Francisco Franco o calle Carrero Blanco). La festa va acabar amb el poble dividit com a la guerra civil i el referèndum suspès. El Pla de Santa Maria va ser un dels últims pobles on van canviar els noms dels carrers.

La intenció dels organitzadors era que representéssim en cada carrer una breu glossa del seu antic nom tradicional, però en lloc d’això nosaltres vam optar per una paròdia ferotge del nom actual. Naturalment els noms eren com per tot arreu: Francisco Franco, Carrero Blanco, José Antonio, General Aranda, etc.

L’escenari estava instal·lat en el remolc d’un tractor, que s’anava desplaçant pels diferents llocs, mentre la gent del poble seguia la comitiva. (…) No comprenc encara com es va poder acabar la festa sense la interrupció de la Guàrdia Civil, perquè el súmmum de l’aquelarre catàrtic es va realitzar davant de dues mil persones a la plaça del Generalísimo, on un general Aranda completament efeminat dialogava amb “su Excremencia”, que des de la tomba donava indicacions demencials i es queixava de la ingratitud d’aquells “aldeanos”, disposats a esborrar-lo del mapa. Al final uns tipus ballaven alegrement amb el taüt del dictador, al ritme de “Mi jaca galopa y corta el viento…”, mentre ell amaneçava de tornar. Naturalment els noms no es van poder canviar, perquè la nostra intervenció va encendre de nou en el poble els odis de la Guerra Civil.

(Memòries d’un Bufó. Albert Boadella)

A monsenyor Antonio Mª Rouco, arquebisbe de Santiago de Compostela l’any 1987, no li va agradar l’obra Teledeum (1983). Així doncs, li vam lliurar un taló per 10.000 pessetes perquè es comprés un botafumeiro nou. No ho entenem: no el va cobrar.

Joan Ollé director de teatre, va escriure en un diari comarcal que no ens arriscàvem, que ens havíem tornat comercials. Un dia, ens vam presentar en una de les classes que donava a l’Institut del Teatre, vestits, molt formals, amb la bata dels salessians i ens vam seure entre els alumnes. El profesor Ollé encara no havia arribat:

-Hem vingut a apendre- vam dir amb aquella veueta.

Quan va entrar i ens va veure, va tancar de cop la porta. Però al cap d’un moment va tornar a entrar. L’havia de ballar i va ballar-la. Així és que ens vam portar com uns autèntics cabrons, perquè el desautoritzàvem davant dels seus alumnes, que es rebentaven de riure. Després li hem sentit dir que aquell va ser el pitjor moment de la seva vida. N’hi ha que tenen sort.

Després, hem enviat una nevera a un crític, el senyor Benach, perquè va dir queBye, bye Beethoven era un espectacle molt fred. Era una nevera enorme, enorme. Tant, que la portera ens va obrir la porta de la casa i la vam deixar al rebedor. Quan Benach va descobrir l’origen de la broma va voler que els del Museu del Teatre passessin a buscar la nevera. Això va estar bé.

La Vanguardia, 03/10/1987
Bye, Bye Beethoven en la nevera

Los últimos 45 minutos del espectáculo son, me parece, los más logrados, los más hermosos y también, los mejor estructurados de una obra fría en exceso y que discurre ante el espectador sin divertir (como M-7 Catalònia), sin inquietar (como Olympic Man Movement) y sin el hálito fascinante de Mary d’Ous. Boadella metió a su Beethoven contaminante en una nevera.

El periodista de La Vanguardia Oriol Domingo va exercir d’inquisidor sobre Albert Boadella i la companyia durant un cert temps. Un dia va rebre aquesta missiva en el fax general del diari.

SEXGOLD PARAISO DE TENTACIONES SEXGOLD
SEÑORIAL Y DISCRETO
C/ Tuset, 1
209 42 13

Sr. Oriol Domingo:

Después de intentar localizarlo infructuosamente a través de la dirección y teléfono que usted anotó en la ficha de cliente de nuestro establecimiento y que una vez comprobado corresponden a un tal Sr. Jordi Bonet, hemos podido averiguar a través de una agencia de información que usted trabaja en este periódico.
Antes de llevar el asunto a mayores hemos realizado una última tentativa con el fin de que usted arregle el débito que tiene pendiente con nuestro establecimiento. El viejo truco de utilizar los servicios de nuestras señoritas y después manifestar que ha olvidado la tarjeta lo ha practicado reiteradamente abusando de nuestra confianza y buena disposición con los clientes.

Usted debe ser el primer interesado en pagar con prontitud, ya que el tratamiento practicado por usted con las señoritas Raquel y Bea, podría ser también objeto de denuncia, porque una cosa es una “lluvia dorada” y otra muy distinta obligarlas a mantener la cabeza en el excusado mientras usted defeca. Ni que decirle que poseemos pruebas documentadas de todo ello ya que somos una empresa de gran profesionalidad y no podemos tolerar comportamientos vejatorios, con el agravante por su parte de no pagar los servicios utilizados.

Una vez más le conminamos a que liquide usted su deuda pendiente, ya que de no ser así tenga por seguro que vamos a tomar las medidas oportunas (judiciales por supuesto).
Atentamente,

Madame Mamalú

VISA, EUROCARD, AMERICAN EXPRESS, MASTERCARD

El diari ABC sempre es va distingir per uns articles apocalíptics contra les obres d’Els Joglars. En el cas de Yo tengo un tío en América es va incloure la seva crítica (on es tractava al públic de desequilibrat) en el programa de mà.

ABC, 03/02/1992
Boadella presenta en el Albéniz su más aburrida parida

(…)Si con tan soeces recursos busca impresionar y lo consigue, nuestra compasión por el agotamiento del siempre escaso ingenio del mistificador y hueco cazador de escándalos que siempre ha sido Boadella se traspasará a los infelices, pocos, que dicen “¡bravo!” a tan pobres inepcias. En fin, que “Yo tengo un tío en América” es el peor bodrio de la colección de bodrios de Boadella. El aburrimiento que produce sólo es comparable con la fatiga de soportarlo. Incocebible si no se hace por obligación, caso del crítico, o por enfermedad mental, caso de los espectadores de la última defecación buscadora de escándalo del astuto catalán. Es de temer que aburra a los más y solo escandalice a los ingenuos. ¿Quedan todavía?
Lorenzo López Sancho

Vic, 4 de febrero de 1992

Sr. D. Luís Mª Ansón
Director de ABC
Madrid

Distinguido Sr.:
Profundamente emocionados por la crítica aparecida en el periódico que usted dirige, sobre nuestro espectáculo “Yo tengo un tío en América”, hemos decidido reproducirla y entregarla junto con el programa de mano, a todos los espectadores que acudan al teatro ya que al ser tratados en el escrito de enfermos mentales podrán verificar la objetividad de su periódico y ponerse rápidamente en tratamiento sanitario.
Esta pieza literartia de gran valor es sin duda una de las mejores de entre las que su periódico viene obsequiándonos desde hace años y que se han convertido para nosotros en una auténtica antología literaria llegando casi a la altura de las que nos dedicó el añorado diario “El Alcázar”, (q.e.p.d.). Deseamos muchos siglos de vida al insigne escritor Lorenzo López Sancho para mayor gloria de las letras hispanas.
Atentamente,

Albert Boadella
Director de Els Joglars

La temporada feta al Teatre Odeon de Paris amb Yo tengo un tío en América va resultar tan desagradable pel tracte prepotent i burocràtic d’aquesta institució que posteriorment va ser la inspiració per crear el següent muntatge El Nacional. Però abans de marxar del teatre la companyia va escriure un missatge a les seves parets.

La carretera que du a Pruit ara està força bé. Molt bé, fins i tot, pel que és el país. Però no sempre ha estat així. Hi va haver un temps que tenia més sots que carretera. Ens vam sumar a les protestes de l’ajuntament i dels veïns, vam reclamar atenció, aquestes coses habituals. Fins que un dia ens en vam cansar. De fet, va ser una nit. Vam construir en cartró pedra uns nínxols de tamany natural i hi vam escriure els noms dels membres del govern de Catalunya. Vam trucar a les televisions. Van venir totes. Fins i tot TV3. Al nínxol del secretari general de la presidència d’aleshores hi vam afegir el nom de la seva amant. Quan la notícia, i aquest nínxol en especial, es va passar per la tele, no hi ha dubte que va fer un cert efecte.

1985. Primeres protestes pel mal estat de la carretera Vic-Olot, carretera per on passen Els Joglars per anar a La Cúpula i El Llorà.

1989. Segona acció de protesta pel mal estat de la carretera C-153 de Vic a Olot. S’instal·len 16 nínxols amb les inscripcions dels noms de membres del Govern de la Generalitat i personalitats del món de la política relacionades amb CiU.

1990. Els Joglars fan una tercera protesta, junt amb els veïns de la zona, per l’arranjament de la carretera C-153 de Vic a Olot. Una campanya de pintades com: “Via Romana”, “Camí de carro”, “Perill forats”, “Millor a peu”.

Finalment la carretera va ser arreglada en quatre fases i 53 milions de pessetes pel Departament de Carreteres de la Generalitat. Més de seixanta persones assisteixen al sopar que Els Joglars organitzen per celebrar l’asfaltat de la carretera. Tots els convidats són nomenats cavallers de la C-153 i reben una medalla que representa un forat.

Com a protesta per la no programació de l’obra Bye, bye Beethoven a Figueres al·legant “poca qualitat”, Els Joglars protesten i organitzen un cercavila pel centre de Figueres disfressats de mossos d’esquadra i amb capgrossos de Jordi Pujol. I regalen al Regidor de Cultura de Convergència i Unió, Jordi Cuadras, una bala de palla com a mona de pasqua.

El Punt, 30/03/1988
El regidor de Cultura figuerenc creu “inconvenient” contractar Els Joglars

(…) A dos quarts menys cinc d’una del migdia del diumenge un “Mosso d’Esquadra” baixava d’una camioneta grossa a la part alta de la Rambla i n’obria la porta de darrere. Començaren a baixar “el timbaler del Bruc”, un cap gros representant Jordi Pujol, i diferents “religiosos i religioses” entre els quals es trobava, amb sotana i boina, Albert Boadella. “No vestim així ni perquè és Pasqua, ni per recordar el Teledeum. Aquest és el futur uniforme de Convergència”, afirmava el director d’Els Joglars, ja que, segons ell, “aquest partit cada dia defensa més “los valores eternos” i “la fe inquebrantable”.
(…) Des del camió, el cap gros representant Pujol, amb dos més amb la mateixa imatge vestits de col·legial que duien sengles pancartes amb “Vota Conveniència” i “Vota Jordi Cuadras”, anaven saludant.
Durant tota la seva acció Els Joglars repartiren als vianants, automobilistes i als clients dels diferents bars que trobaren octavetes amb una “informació cedida gentilment pels Joglars del seu arxiu particular”. L’octaveta deia: “Cuadras. Lugares para estancia de caballos y bestias de carga (diccionario de la Real Academia de la Lengua Española)” i també “Cuadras (Jordi). Regidor de Cultura de l’Ajuntament de Figueres. (Enciclopèdia Catalana)”. “La falta de qualitat d’Els Joglars que ha fet servir Jordi Cuadras no ho havíem sentit ni en les millors èpoques del franquisme” digué Albert Boadella mentre explicava el motiu de l’octaveta i la seva acció, afegint que “hem cregut que era un cas d’intolerància absolutament impròpia del govern que avui governa Catalunya” considerant que era “una patada a la cultura i als figuerencs que volien veure l’espectacle, que suposu que són uns quants”.
(…) es dirigiren al domicilo del regidor Jordi Cuadras. Després de trucar a la porta i no rebre resposta, hi deixaren una “mona” al davant que era una bala de palla.
(…) Jordi Cuadras va decidir no incloure l’espectacle Bye, bye Beethoven en la programació de primavera del teatre municipal El Jardí, considerant la incoveniència de contractar aquesta obra perquè “no té prou qualitat”. La decisió també ha provocat un escrit de protesta del grup municipal socialista a l’alcalde Marià Lorca.

Els Joglars registren el nom de TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA i conviden a formar-ne part a totes les companyies de teatre de Catalunya. Recolzen l’acció ràpidament Comediants, La Cubana, La Fura dels Baus, Dagoll-Dagom, Tricicle i d’altres. Aquesta iniciativa s’avança al projecte de la construcció del Teatre Nacional de Catalunya, que ha de dirigir Josep Mª Flotats, promogut per la Generalitat. I intenta evitar que siguin els polítics els que marquin la línia artística que ha de seguir Catalunya.

Carta enviada als diaris:
TENIM MÉS SOLVÈNCIA QUE L’ACTUAL GENERALITAT

 

En els últims temps comença a resultar indignant la frivolitat practicada per la classe política en matèria cultural. A més de suportar un repartiment arbitrari dels recursos públics en aquestes qüestions assistim passivament a la creació d’operacions de prestigi, per les quals cal inventar-se qualsevol banalitat a fi de sortir en els mitjans de comunicació, únic motiu per al qual els polítics compten avui amb la cultura. Tot això es fa sempre al marge de les necessitats reals, que la major part de les vegades òbviament no resulten tan espectaculars.
Avui, l’únic contacte entre els administradors culturals i els professionals del teatre només es realitza quan ens fan passar pel tràngol, sovint denigrant, d’anar a pidolar diners, com si pertanyessin al partit del Govern; aquests buròcrates mai han entès que estan justament al nostre servei.
L’anomenat Teatre Nacional de Catalunya forma part d’aquest tipus d’iniciativa, remullada de pressupostos astronòmics i encaminada per una part a donar glòria als seus creadors, i per l’altre a sintetitzar, aglutinar i oficialitzar el teatre català o més ben dit, un concepte de teatre.
Els Joglars, com a nucli creatiu de signe clarament independent, no estem disposats a acceptar dòcilment les genials idees dels nostres polítics en matèria artística. No desitgem que el futur del teatre en aquest país sigui dirigit per uns funcionaris polítics que des d’un despatx interpreten les megalomanies dels seus caps dedicant-se a la invenció d’iniciatives generosament dotades, que entren en competència deslleial amb la iniciativa privada, única forma de creació lliure.
(…) Davant, doncs, d’una nova d’amenaça de monopolitzar el teatre català, hem cregut convenient registrar i ocupar el nom de Teatre Nacional de Catalunya que d’ara endavant acompanyarà el nom “Els Joglars”. La nostra proposta és una proposta oberta i per això la fem extensible a totes aquelles formacions teatrals que facin una creació genuïnament catalana. És discutible, sens dubte, la necessitat o no d’un Teatre Nacional, però davant d’una possible usurpació exclusivista per part del Govern, ens hem decidit a fer notar la nostra opinió d’una manera pràctica.
La nostra proposta presenta grans avantatges respecte a la iniciativa oficial: En primer lloc és molt més rendible, ja que no cal posar-hi ni un duro més. És més segura perquè pot representar la mesura exacta del que és el teatre català actual. Té una dimensió més àmplia ja que molts dels grups que poden formar-la viatgen per països estrangers, convertint-se així en una autèntica ambaixada cultural. És una proposta de provada solvència, almenys en el nostre cas porta 28 anys, uns quants més que l’actual Generalitat.
Si els polítics volen construir, doncs, un local faraònic per col·locar-hi la seva opció artística, que sàpiguen que no serà el Teatre Nacional de Catalunya, serà només un edifici; el Teatre Nacional serem tots aquells que fem teatre català.

Els Joglars

Els Joglars

Punt (Girona) 8/11/1989
ELS JOGLARS I SET GRUPS MÉS ADOPTEN EL NOM DE TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
Albert Boadella diu que la iniciativa és un “petit cop d’Estat” contra la política teatral de la Generalitat. Considera que el teatre nacional català el componen tots els grups que fan teatre original d’aquest país. Ni Xavier Bru de Sala ni Josep M. Flotats es van voler manifestar sobre la proposta presentada a Girona.

Els Joglars renuncien al Premio Nacional de Teatro 1994 per la creació i producció d’El Nacional, dotat amb 2.500.000 ptes. perquè consideren que el reconeixement arriba massa tard. Els Joglars renuncien a participar en els Premis Max de teatre 2000, i posteriors edicions, per considerar inadequada l’elecció dels guardonats. A continuació es trancriu la carta que Albert Boadella va escriure a Eduardo Bautista president de la SGAE.

Apreciado Eduardo,

Finalizado el plazo para la selección de finalistas a los Premios MAX de éste año, desearíamos – obviamente en el supuesto de haber sido seleccionados- que se nos excluyera de cualquier categoría para optar a algún Premio MAX.
Reconocemos y valoramos positivamente las intenciones promociónales y de difusión de las Artes Escénicas en España que llevaron a la creación de éstos premios, pero no compartimos el sistema elegido para llevar a cabo la elección de los finalistas y premiados. Sin entrar en las manipulaciones del voto por parte de las asociaciones, el principio de competición con finalistas supuestamente elegidos por votación gremial nos parece un procedimiento deportivo muy propio de los americanos pero poco adecuado para la valoración de algo tan artesanal como el teatro, pues no se trata de una película a la que todos los votantes han visto sino de obras que por muchas razones son de difusión limitada. Pero es que además tampoco nos complace participar en ningún concurso en relación con nuestro trabajo, si alguien desea premiarnos que se comprometa directamente sin obligarnos a entrar en competencia con nadie. Después de dos años de experiencia con los Max y llevando precisamente ahora un montaje muy exitoso creemos tener suficiente fuerza moral para autoexcluirnos de la competición.

Recibe nuestro más cordial saludo,
ALBERT BOADELLA

El Periódico 15/03/2000
La renuncia de Els Joglars, uno de los favoritos por Daaalí, a los premios Max, puede suponer el primer toque serio de atención a unos premios controvertidos, cuyos 12.000 votantes (socios de la SGAE y componentes de asociaciones gremiales) no pueden ver todas las obras estrenadas en Barcelona, Madrid y otras ciudades.

Els Joglars ofereixen feina a Jordi Pujol.

Sr. Jordi Pujol i Soley
Barcelona

Vic, 22 de desembre de 2003

Senyor Ex President,

Donades les noves circumstàncies de disponibilitat professional i també conscients de les dificultats econòmiques que això pot suposar per a vostè i la seva nombrosa família que ha dedicat una vida de sacrifici per Catalunya, ens plau oferir-li un lloc de treball a la nostra companyia.
Es tractaria de començar amb el paper de “cover” de l’ actor Ramon Fontserè en el personatge de Pare Ubú, personatge al que sens dubte, vostè li sabria donar el realisme necessari en cas d’ indisposició de l’insigne actor.
Malauradament no podem oferir-li uns honoraris a la seva alçada, doncs com molt bé deu recordar, tenim serioses dificultats de desenvolupament al país degut a les actituds de censura institucional, molt especialment per part del Teatre Nacional i TV3. No obstant, en aquest sentit, esperem que el nou govern es comporti per fi democràticament amb nosaltres, i no ens discrimini aquesta vegada per la seva incorporació a la plantilla d’Els Joglars.

Esperant que l’oferiment sigui del seu grat, rebi una cordial salutació,

Els Joglars

6 de setembre de 2004

ELS JOGLARS – COMUNICAT DE PREMSA
Els Joglars hem adreçat a l’Ajuntament de Calafell, el regidor de Cultura del qual – Sr. Miquel Roso – va manifestar al programa de TV3 “…amb Manel Fuentes” i en declaracions al “Diari de Tarragona” la intenció del consistori de Calafell de retirar la declaració de PERSONES NON GRATES a Javier Gurruchaga, Albert Boadella i Els Joglars, títol concedit l’any 1988 arrel de la nostra participació en el programa de TVE “Viaje con nosotros” dirigit i presentat per Javier Gurruchaga, amb els vots favorables de CiU i Alianza Popular i l’abstenció del Partit Socialista. L’ any 1988 presidia l’Ajuntament de Calafell, el Sr. Joan M. Triadó, de CiU, el mateix alcalde que en l’actualitat.

Els Joglars.
Persones Non grates a Calafell des de 1.988

Ilm. Sr. Joan M. Triadó
Ajuntament de Calafell
Pl. de Catalunya, 1
43820 CALAFELL (Baix Penedès)

Vic, 6 de setembre de 2004

Vic, 6 de septiembre de 2004

Al consistori de Calafell.

A través d’alguns mitjans de comunicació ens hem assabentat que porten la intenció de retirar-nos el títol de “Persones Non Grates” que ens varen concedir l’any 1988. Aquesta injustificada decisió sembla que la prenen perquè l’altre dia va aparèixer el tema a TV3, concretament en l’entrevista de Manel Fuentes a Javier Gurruchaga.

Creuen que es poden posar i treure títols segons els programes de televisió?

Són vostès la vergonya dels usuaris de la denominació “Persones Non grates”. Fan el mateix que aquests ajuntaments que desprès de nomenar fill predilecte a Franco, ara, quan manen uns altres, rectifiquen i li diuen fill de puta. Vostès sempre amb el guanyadors. ¡Una mica de dignitat senyors! I sobretot, un respecte per les “Persones Non Grates” nomenades amb la majoria del consistori convergent i l’aquiescència de l’oposició socialista.

Pensin que nosaltres, al no poder lluir de Creu de Sant Jordi hem portat amb orgull el seu títol arreu del món. Naturalment, calia explicar on era Calafell, però creiem que aquest detall ha contribuït modestament a l’expansió turística de la vila.

Durant aquests anys hem respectat escrupolosament els límits municipals.. Quan anem de gira, els camions de la companyia passen sempre per la AP7 enlloc de la AP9 que travessa tan a prop del municipi. Cap membre d’ Els Joglars, i no sense recança, ha trepitjat la vila. ¿Podran comprendre algun dia el que significa per a un bon català no poder passejar per Calafell?

Nosaltres hem complert. No ens hem mogut de la nostra ideologia, estem al mateix lloc, i fins i tot, una mica més convençuts. ¿I ara per un programa de TV3 vostès canvien de camisa? Facin el favor d’aguantar el ciri dignament. Nosaltres almenys, amb el seu permís o sense, seguirem portant de per vida la denominació “Persones Non Grates” de Calafell.

¡Visca la Catalunya Non Grata!
Albert Boadella i Els Joglars