Per als diferents processos de treball proposats per a cada muntatge, l’aïllament al camp i la proximitat quotidiana de tots els qui participen afavoreix la concentració, l’eficàcia i la continuïtat sense interferències del procés de creació teatral. De cara al muntatge de Mary d’Ous, la companyia es va instal·lar a Pruit el juny de 1972, iniciant un sistema de treball que ha acabat sent definitiu.
El 1976 es construeix una Cúpula geodèsica a Pruit (a 100 km de Barcelona) que proporciona un espai adaptat a les necessitats artístiques del grup. La torna és la primera obra que s’hi produeix.
El 1983 es compra dins el municipi de Pruit-Rupit (a 3 km. de Rupit i a 6 km de la Cúpula) una finca, El Llorà. La construcció data de 1930 i va ser obra de l’arquitecte Francesc Folguera per la família de la burgesia catalana Tecla Sala. La casa serveix per allotjar el grup durant el temps dedicat a la producció.
L’espai dels assajos és una cúpula de poliester situada al costat oest de l’església i cementiri de Pruit. Aquest lloc sagrat és un turó elevat des del qual es divisa en les quatre direccions l’entorn màgic del Collsacabra. Com que no s’aguanta en cap element de sustentació, la cúpula permet un espai rodó, totalment net, sense cap orientació privilegiada, la qual cosa configura un correlatiu espacial al mètode de treball, que tampoc no comença amb direccions marcades. La cúpula és un buit com un ventre creatiu prenyat de possibilitats que aniran sorgint de la improvisació dels actors.
L’existència i les característiques d’aquest espai donen clarament la mesura de la importància de l’espai en el treball de la companyia. O dit d’una altre manera, la cúpula revela l’especial sensibilitat d’Albert Boadella envers l’espai. I no em refereixo ara a la seva sensibilitat pel que fa als espais dels seus muntatges i al seu refinament escenogràfic. Parlo de la importància que ha donat sempre al lloc de la creació.
La cúpula geodèsica és un recinte construït a partir del nucli real on ha de sorgir el drama: l’actor. Neta, en començar un procés de creació, l’espai produeix un gran interrogant i alhora una meravellosa confluència de múltiples possibilitats espacials de interacció. Es tracta d’un espai sense acotacions d’entrada que determinin el lloc del joc escènic ni la perspectiva visual de qui l’ha de conduir amb l’ànima doble de taumaturg i espectador: és a dir, del director.
El món extern desapareix quan convé, però la constant evidència del dispositiu tecnològic que també és la cúpula, manté la realitat temporal saludablement pròxima. Un dispositiu tecnològic que pot acollir totes les etapes del procés. Des de la buidor inicial fins a la progressiva acotació espacial, la introducció d’elements i la incorporació de la il·luminació i del so quan sigui necessari. De fet, de la cúpula geodèsica d’Els Joglars surten els espectacles acabats i assajats fins a l’últim detall artístic i tècnic (difícil separació en aquesta factoria) i a punt per ser carregats als camions que els duran al seu primer destí.
Que els espais on es crea un espectacle condicionen amb la seva atmosfera i les seves dimensions molts ressorts de la invenció dels actors i dels directors, es una hipòtesi de demostració força probable a la vista del disseny de l’espai de treball d’Els Joglars. Les condicions de frontalitat, de tridimensionalitat real, de verticalitat d’un espai determinen més del que pugui semblar la invenció dramàtica. Imaginació a banda, l’espai físic condiciona la disposició física dels creadors.
Las condiciones físicas que uno determina para el trabajo dice mucho del concepto que uno tiene de este trabajo. Uno puede apreciar hoy en los distintos espacios diseñados ya expresamente para el trabajo teatral en nuestra casa, a menudo con muchos medios, una buena distancia conceptual con el de Boadella. Entre la cúpula geodésica en medio de la naturaleza y, por ejemplo, las aulas de interpretación del nuevo Instituto del Teatro de Barcelona, ubicadas en un subterráneo cuatro pisos por debajo del nivel de la calle, sin ninguna conexión con el exterior cercana, hay una visión distinta del tempo de la creación.
Les condicions físiques que hom predetermina per al treball teatral diu molt del concepte que hom té d’aquest treball. Hom pot apreciar avui en els distints espais dissenyats ja expressament pel treball teatral a casa nostra, sovint amb força mitjans, una bona distància conceptual amb el de Boadella. Entre la cúpula geodèsica al bell mig de la natura i, per exemple, les aules d’interpretació del nou Institut del Teatre de Barcelona, ubicades en un soterrani quatre pisos per sota del nivell del carrer, sense cap connexió amb l’exterior propera, hi ha una visió distinta del tempo de la creació.
Entre la capsa negra que situa els actors sempre sota el poder dels projectors, i sempre amb la proximitat d’una paret, d’un fons tangible, com és el cas dels espais dedicats al teatre de l’estrafolari disseny d’una de les escoles d’art dramàtic més importants d’Europa i l’espai lluminós i direccionalment gens coactiu de la cúpula de Pruit, hi ha un abisme pel que fa a la possibilitat de trobada del tempo creatiu propi de l’actor i del director.
Veient el treball de creació a dins la cúpula hom no pot evitar de pensar que efectivament aquella mena d’hàbitat d’extraterrestres de sèrie B és un bon lloc per recrear el món amb una perspectiva distant i alhora seriosament implicada. Amb una distància, perquè no, d’estació espacial, amb Els Joglars revisant el món a dins la cúpula, perplexos com els astronautes de la MIR quan es van quedar sense país mentre donaven voltes a la Terra. Veient el món com quelcom eventualment llunyà que va canviant per continuar, si Déu vol, igual o pitjor.
Els Joglars/Espais
— Joan Abellan
Amb els anys, el complex de treball d’Els Joglars es va completar amb la posada en marxa d’una residència en la mateixa zona de la cúpula, on l’equip es concentra durant els períodes de creació d’espectacles. El Llorà, amb cambres confortables, llocs per a l’oci i per a reunions treball, amb un gran espai obert al seu voltant pel relax i l’esport, ha convertit Els Joglars en un punt de referència internacional. Amb els anys, el complex de treball d’Els Joglars es va completar amb la posada en marxa d’una residència en la mateixa zona de la cúpula, on l’equip es concentra durant els períodes de creació d’espectacles. El Llorà, amb cambres confortables, llocs per a l’oci i per a reunions treball, amb un gran espai obert al seu voltant pel relax i l’esport, ha convertit Els Joglars en un punt de referència internacional. Al Llorà, Els Joglars han impartit cursos i fins i tot han realitzat simulacres dramàtics hiperrealistes de coses relacionades amb alguns dels muntatges de la companyia.
Compartint al Llorà la vida quotidiana dels membres d’Els Joglars en èpoques de creació hom copsa el valor del temps i l’espai com a elements “naturals” per a la regulació de l’energia mental i física que predisposa a la disponibilitat que demana el seu mètode de treball.
Els Joglars/Espais
— Joan Abellan
Al llegar al altiplano del Collsacabra, la carretera desciende suavemente hacia Rupit; tres kilómetros antes de llegar al pueblo, al inicio de un amplio camino a la izquierda, hay un cartel que indica El Llorà. El camino se introduce de nuevo en el bosque, hasta que se hace un claro y aparece una espléndida mansión rodeada de enormes abetos, cedros y secuoyas.
A principios del año 83 el Bufón recibió la oferta de compra de esta finca por mediación de un hijo de la propietaria con el que mantenía muy buena relación. Fue la abuela de éste, Doña Tecla Sala, una acaudalada viuda con grandes negocios textiles, quien encargó al arquitecto Francesc Folguera su construcción, culminada el año 1935, así como toda la ordenación del terreno circundante, que fue transformado en un inmenso parque. El arquitecto, hombre de vastísima cultura, autor años después de la mussoliniana fachada de la basílica de Montserrat, se inspiró para este encargo en las teorías y trabajos de su colega checo, Adolf Loos, no escatimando medios hasta lograr la más confortable, y al mismo tiempo austera, realización de una casa.
El diseño de sus estancias y servicios es un prodigio de sensatez. El Llorà está construido sobre una pequeña elevación de terreno, lo que le proporciona una incomparable panorámica desde el macizo del Montseny al Pirineo. Su fachada trasera preside una amplia avenida de césped, con pequeños estanques en el centro e hileras de majestuosos cedros a ambos lados del espléndido paseo. Al fondo de esta maqueta de Versalles, se encuentran la pista de tenis y la gran piscina entre los abetos.
Memòries d’un Bufó.
—Albert Boadella