Les fórmules que van donar introducció i difusió a l’etapa en què el mim va sortir de l’oblit en què descansava, pateixen avui de manca d’actualitat. El mim anomentat “clàssic” amb les seves papallones, imitacions de marionetes, històries orientals, aventures i desventures de personatges fixes, etc., inicien un cercle tancat de repeticions que condueix la mímica a uns clixés estereotipats que l’encadenen per qualsevol possible evolució.

D’ençà de la seva creació el 1962 Els Joglars ha estat empès per un constant afany de renovació i descobriment de totes les possibilitats i limitacions del mim. Per damunt de tot, hem intentat fer en sis anys un camí que en la resta d’Europa el mim havia corregut en trenta, a fi de situar el nostre grup en una categoria internacional, cuidant sempre de mantenir les característiques de la nostra personalitat meridional. Aquesta il·lusió queda ben patent a l’hora de la participació en els festivals internacionals on actualment s’estimula la conveniència de treballar sense límits i “ventilar” tots els tradicionalismes, car el públic ha de rebre contínuament impressions diverses a través de la pantomima.

Davant d’aquesta necessitat sorgeix una qüestió apassionant: en el moment de renovar i ampliar els nostres recursos d’expressió donant-los característiques diverses, no ens resultarà estret el mim? Crec que la pregunta no pot contestar-se concretament fins que no passi un temps i observem resultats; mentrestant, nosaltres orientem el nostre treball per aquest camí de recerca, basant-nos essencialment en els muntatges fets fins ara, però abandonant ensems tot el que tenien d’exhibicionisme tècnic i de “vedettisme”: un veritable treball col·lectiu, tant de muntatge com d’interpretació ha estat el signe del nou espectacle que presentem avui. L’eliminació del numeret personal representa el trencament de tota una institució entre les companyies de mim.

El diari es troba plenament dins les característiques experimentals abans esmentades, donat que ens servim de la veu, els objectes, el decorat i, sobretot, li hem donat un ritme de continuïtat sobre un mateix temps, rebutjant els tradicionals trencaments de canvi d’escena que produïen un constant refredament en l’atenció de l’espectador.

A través d’un estil molt sovint esperpèntic i d’un ritme alegre i dinàmic que va en augment, El diari intenta reproduir en forma d’una pantomima l’ahir, l’avui i potser el demà del nostre voltant, mitjançant la visió escènica de les notícies d’un diari qualsevol.

Albert Boadella