L’obra

A les portes del segle XXI tot el que expliquem els majors de 50 anys té moltes probabilitats de convertir-se en l’inventari nostàlgic d’un món que s’extingeix harmònicament amb el mil·leni. És obvi que el 2000 s’emportarà per davant el record viu del què ha estat el segle més sanguinari de la història, i possiblement a les noves generacions europees els semblarà una ficció els brutals genocidis practicats en aquest mateix territori.Però també els semblarà igualment increïble que tant sols uns anys abans, la vida es desenvolupava amb una certa mesura i era possible menjar unes sardines a la brasa en una platja deserta o simplement tenir temps per perdre i badar. Temps per llegir Josep Pla, que ha fet d’aquest passat immediat una descripció excepcional i certament inigualable en extensió. Ell és el gran notari d’un món del qual n’hem conegut encara algunes restes convertides avui ja en purs folklorismes per consum turístic.

No obstant, el que m’ha sorgit quan he volgut fer reviure a l’escena diverses aproximacions a la figura del gran escriptor, no és únicament una història del passat sinó també la descripció d’algunes constans de la nostra tribu perfectament vigents encara. Una tribu tocada per l’esquizofrènia entre la materialitat descarnada i el sentimentalisme desfermat davant els símbols de la gran causa (una causa tampoc massa ben definida). Aquesta dualitat entre els dubtes d’identitat, de llengua o de relacions amor-odi amb els veïns espanyols, configura alguns trets essencials d’aquest racó mediterrani, on la majoria dels seus habitants practiquen la transformació instantània com el Dr. Jekyll i passen de sublims a grollers, de reprimits a sensuals, d’introvertits a fatxendes, de creatius a mesquins, de col·laboracionistes a patriotes (sense comptar el tòpic del seny i la rauxa).

És possible que això tingui només una relació indirecta amb l’obra, però puc assegurar que tot el que hi passa és real i autèntic, i ho és perquè ha succeït en un o altre moment encara que sigui a persones diferents. Però també és autèntic perquè el teatre que ens agrada construir és essencialment realista per la seva vinculació directa amb l’entorn immediat. El nostre parc temàtic regional permet encara retrobar aquestes personalitats ferotgement individualistes, incoherents, sentimentals i de passions poc pràctiques per conviure en la nova Europa funcional i preservativa.

Fatalment el nou segle ho farà “passar tot avall” com deia Pla i en aquest tot s’inclouran pàtries, paisatges, costums i orgulls diferencials. Qualsevol mania personal pagarà impostos i ningú s’emocionarà escoltant el “Virolai” o la “Dama d’Aragó” com ho fan els protagonistes de l’obra. Potser és lamentable, però si les noves directrius de Brusel·les desterren per sempre els cataclismes bèl·lics entre europeus, benvingut sigui el segle XXI encara que ho sigui a costa d’una certa clonització.

Ara bé, jo que sóc un home d’aquest segle, contaminador, individualista, contradictori i fervent admirador de Pla, no puc fer altra cosa que aquesta “Increïble història del Dr. Floit & Mr. Pla”. Que hi farem! També “passaré avall”.

La companyia

És difícil resumir, al llarg d’aquests 35 últilms anys, quins han estat els moments més apassionants, els més tensos o els més divertits. L’arxiu que la companyia ha anat acumulant durant aquest temps representa el testimoni no tan sols d’una trajectòria teatral, sinó també d’un fragment d’història del país, degut a la implicació que ha caracteritzat sovint el nostre teatre.
Potser els darrers anys no han estat tan bel·licosos (alguns en han donat per impossibles) però s’ha aconseguit, a canvi, afermar una solidesa en els mètodes de treball, sense precedents en el passat del grup. De vegades la guerra en tots els fronts no podia deixar d’afectar la dedicació a l’objectiu essencial de l’escena. Per això aquests últims temps m’atreveixo a assenyalar-los com els de l’assoliment d’una certa utopia tant pel que fa referència a la manera de treballar com per les relacions de respecte i apreci mutu que s’han anat consolidant amb els anys.
Hem viscut fent el teatre que ens ha vingut de gust, hem practicat un desvergonyiment i un “descaro” que ens han estalviat moltes úlceres i ens hem divertit comprovant com les provocàvem nosaltres a uns quants prepotents. També hem sofert solidàriament que és, sens dubte, una manera més agradable de patir. No ens ha calgut comportar-nos servilment amb els qui remenen les cireres i per això hem rigut rebutjant premis milionaris o parodiant als nostres fidels detractors. Hem disfrutat d’una audicència nombrosa que ha esta sempre generosa i entusiasta, autèntica clau de la nostra supervivència. Què més es pot demanar? Potser se’m podria demanar que tingués el pudor de no escriure aquestes ratlles per no emprenyar més els qui no han tingut tanta fortuna? Francament no és la meva intenció. Explico aquests intimitats per testimoniar públicament la possibilitat d’existència d’un projecte rigorós, durador, apassionant, trangressor i rendible, sense necessitat de recórrer a la indignitat professional que envaiex avui bona part del nostre gremi.

Ara bé, també molts professionals han aportat la seva generositat i esforç en aquesta companyia, els recordo amb precisió un per un, fins i tot els torracollons – que també n’hem sofert alguna mostra – però que la distància afortunadament tendeix a mitificar. No obstant, tampoc escriuria avui aquest paper sense el talent i la lleialtat de Jesús Agelet, Jordi Costa, Lluís Elias, Josep M. i Ramon Fontserè, Pilar Sáenz i Xevi Vilà, ells són els meus entranyables socis durant els últims quinze anys. Ells són en definitiva “Els Joglars”.

Albert Boadella