Laetius en llatí vol dir aproximadament més que la vida i més que la mort.
L’autodestrucció de la humanitat és donada per segur.
La terra és un petit planeta destinat dins l’immens ordre còsmic a produir cicles de vida i autodestruir-la.
La sofisticació dels enginys nuclears que ens envolten, fan pensar amb tota seguretat que travessem els últims moments del nostre cicle, ja que posseïm tot el que cal per provocar-ne el final.
Dins l’ordre social els símptomes són semblants també als finals d’altres cicles passats: Diluvis, Sodoma, etc.; podem afirmar, per tant, que ens trobem en una immillorable actitud per accionar el commutador…
Després del cataclisme nuclear una nova forma de vida relativament similar a l’home (almenys exteriorment) reneix.
Lentament, malgrat trobar-se en una terra estèril i desèrtica, LAETIUS, que és el nom d’aquesta curiosa criatura, anirà creant una nova manera de viure i de relacionar-se amb els seus iguals. Progressivament evolucionarà al mateix ritme que ho farà el seu entorn terrestre.
LAETIUS serà el protagonista del nou cicle, un ser amb algunes mutacions respecte al seu avantpassat home, però sobretot amb grans avantatges derivats de la seva íntima relació amb la terra i especialment de la magnífica adaptació al medi ambient.
Els actors s’estimen profundament el ser que han creat, senten per ell un autèntic respecte i veneració, que augmenta a mesura que el van coneixent més. Potser ens trobem de nou amb aquesta tendresa experimentada en altres casos per creadors de sers vius (Jeky i Hyde, Pygmalió, Frankenstein).
Paral·lelament doncs, a l’evolució de LAETIUS i en forma de reportatge anirem seguint, a més dels detalls fonamentals d’aquesta evolució, els profunds sentiments que mouen els actors a l’hora de donar vida a aquest nou ésser.
Albert Boadella
Anna BARCERI
Carme PERIANO
Pitus FERNÁNDEZ
Antoni Vicent VALERO
Domènec REIXACH
Direcció i escenografia – disseny: Albert BOADELLA
Ajudant de direcció: Glòria ROGNONI
Escenografia – realització: DINO IBÁÑEZ
Il·luminació – so – muntatge: Jesús AGELET – Ricard MARTÍNEZ – Jordi COSTA – Jordi CANO
Amb la col·laboració de:
Núria SELLABONA
Benet SARSANEDES
Dolors CAMINAL
Lluís SOLERDERCOLL (Tallers Pascualín)
V.I.P. Blanes
Isidre PRUNÉS
Montserrat AMENÓS
Consuelito VALERO
POLIÉSTER “PUJOLS” (Vic)
ELÉCTRICA “GAFONAL”
Carme RODRÍGUEZ
Toni LANGA
Un espectáculo bello
El País. Eduardo Haro Tecglen
El País. Eduardo Haro Tecglen
La capacidad de expresión corporal de estos actores es impresionante, como sus
relaciones entre sí y la concepción global del espectáculo. Se piensa, una vez
más, en las ventajas de la homogeneidad, del equipo constante, del trabajo
continuado. El invento de los movimientos propios de esta nueva-vieja raza, su
colocación en el escenario, la belleza de éste, la colocación de las luces, la
austeridad expresiva del vestuario forman un espectáculo bello y fascinante.
Diario 16. Ángel Fernández-Santos
Laetius es un espectáculo formalmente perfecto. Quiero decir que no hay
manera de encontrar en él, una vez que se entra en su juego, una sola vacilación
en la aplicación de las reglas de éste. No hay en Laetius un desafinamiento o un
error. Planteada su convención, ésta discurre casi matemáticamente. Todo tiene
allí el aroma de la elaboración, aunque parezca inventado sobre el propio
escenario.
El Imparcial. Carlos García-Osuna
Els Joglars trajo un soplo de frescor Mediterráneo, porque lo mejor del teatro
español del momento se alumbra por aquellas latitudes. Nos dejaron jugar y nos
dieron libertad para inventar las reglas.
Interpretación magnífica, sin fisuras y dirección de Albert Boadella, llevada a
cabo con mimo, sapiencia e intuición, abierta la propuesta a las ideas de los
miembros del grupo. Porque demuestran que conocen el oficio como pocos y
son nada más y nada menos que eso: un grupo.
Cambio 16. Alberto Fernández Torres
Lo importante es el juego, la capacidad para hacer surgir un mundo nuevo sobre
el escenario, construir el teatro a base de sus elementos y reglas más simples,
realizadas con suma precisión y brillantez. Los teóricos dicen que el teatro es,
antes que nada, la habilidad de convertir al cuerpo humano en un elemento con
capacidad de significar, en la palabra de un lenguaje distinto. Si eso es cierto,
Laetius es teatro en su más desnuda expresión